Crec que no era això

Reflexions personals, per descomptat, de la manifestació de dissabte a Barcelona: va participar-hi poca gent. Van sobrar-hi crits i van faltar-hi més silencis. I es va constatar que la unitat institucional, parafrasejant Sabina, va durar menys que “el que duren dos peixos de gel en un whisky on the rocks”. La cosa no va començar bé a l’hora de buscar el bon rotllo: la prescindible, en el temps, entrevista de Puigdemont al Financial Times i l’exclusiva dels reis a ¡Hola! amb les fotos dels monarques als hospitals amb els ferits dels atemptats. Lògic i previsible. A casa vam seguir la manifestació via La Sexta. Àmplia, esforçada, però amb llacunes. Hilario Pino (Toledo, 1962) semblava, de tan asèptic, com absent. Just el contrari que Cristina Villanueva (Barcelona, 1976), excessivament crispada amb tot el que fes olor d’independentisme. Xavier Sardà (Barcelona, 1958), novament pesat. Els companys van optar per no donar-li gaire bola. I el súmmum. En els càirons del missatge final van optar per: “Rosa Maria Sardà, actriu; Míriam Hatibi, musulmana.” Estrident.