Magistral Berto Romero

Reconec que sento una especial debilitat per Alberto Romero Tomás (Cardona, 1974) des que fa uns anys vam tenir una divertida discrepància a la seua secció Crític de crítics que tenia al Divendres de TV3. Des d’aleshores, Berto Romero ha madurat molt i probablement avui sigui el millor monologista d’aquest país. A casa el seguim tant en el seu magistral programa radiofònic Nadie sabe nada, a la SER al costat d’Andreu Buenafuente, o en el seu consultori dels dimecres al Late Motiv de Movistar+. Ara que Andreu Buenafuente està de baixa per malaltia –desitgem que es recuperi tan aviat com sigui possible–, l’ha substituït en la presentació del xou televisiu. I aquesta setmana es va marcar un impagable monòleg inicial a propòsit del problema de Catalunya. Ho va explicar com una anècdota domèstica amb dos dels seus fills esbarallant-se. Els va enviar a cada un a un extrem de la casa dient que els adults no es barallen, dialoguen. Després va venir a dir que els havia enganyat. No va riure ningú perquè tampoc no era l’objectiu, però el van aplaudir força.