Un any més sense Tenorio

Deu ser perquè al programador de TVE no li fa gràcia –o simplement perquè no el coneix– o pel que sigui, però el cas és que ha passat un 31 d’octubre més i a la petita pantalla no ha aparegut Don Juan Tenorio, un clàssic d’aquestes dates que ara jeu en l’oblit. I encara rai que a Lleida sempre ens quedarà el TOAR per poder matar el cuquet. Val que l’obra de Zorrilla no sigui una peça capital del teatre romàntic i que fins i tot pugui, vista ara, semblar un xic carrinclona, però per als de la meua generació forma part del nostre imaginari, particular i inoblidable. Cada dia 31, a casa era sempre el mateix: rosari per als difunts de la família, sopa i amb les castanyes i panellets, amb la barreja de moscatell i anís, enganxats al televisor en blanc i negre per veure el Tenorio. Cada any la mateixa obra encara que amb actors diferents. La millor amb diferència (que encara reviso en una còpia de DVD), la del 1966 dirigida per Gustavo Pérez Puig i protagonitzada per Paco Rabal i Concha Velasco i amb una galeria d’il·lustres secundaris de l’escena espanyola. Com l’enyorem!