Les llàgrimes d’Isabel Gemio

Isabel Gemio (Alburquerque, 1961) anava per a gran estrella de l’audiovisual des del seu debut a la ràdio i la televisió catalanes com a Isabel Garbi –se’n recorden?–, abans de triomfar amb magnificència, ja com a Gemio, a Antena 3, amb Lo que necesitas es amor (1993-1994) i Sorpresa, sorpresa (1996-1998), amb el qual l’extremenya va recollir premis i popularitat a mans plenes. Aleshores, l’estrella va anar decaient i, després d’una etapa fosca com a protagonista a pesar seu en programes del cor, va acabar refugiada a la ràdio, a Onda Cero, on durant catorze anys ha dirigit i presentat el matinal de cap de setmana, Te doy mi palabra, que tancarà aquesta setmana. Pablo Motos, que no va fer pont dijous i suposo que al no tenir res millor a asseure davant de Trancas i Barrancas, es va emportar Isabel a El hormiguero per fer-li un bany i massatge reconfortant i perquè expliqués que ella no se’n va voluntàriament, llàgrimes incloses, sinó que no li han renovat el contracte al no acceptar un canvi d’horari, proposat per la locutora, per compaginar millor la seua vida familiar.