Quin bunyol de gala!

No creguin. De vegades a mi també em passa. Tiro d’ironia i no m’enganxen la gràcia. És clar, jo ho faig en petit comitè i la cosa no va a més. Una altra cosa és que passi a la gala dels Goya, com els va succeir a Ernesto Sevilla i Joaquín Reyes, que van perpetrar una de les pitjors presentacions que un recorda a la teòrica festa del cine espanyol. Sense cap gràcia, amb gags alguns dels quals certament grollers i d’altres, tan críptics que dubto que fins i tot els entenguessin aquells a qui anaven dirigits, van enfonsar una cerimònia que ja s’enfonsava per si sola amb sonades errades de realització, sense ritme i encadenant error rere error i sobretot llarga, massa llarga.

Ni l’interès dels premis, que al final és el que veritablement importa, va salvar de l’avorriment els espectadors que seguíem l’esdeveniment des de casa. Nit de reivindicacions sobre la igualtat de la dona al cine, amb dos conductors masculins –té trons la cosa!– amb massa tòpic i amb massa demagògia. Francament per a aquest bunyol de gala no calien tantes alforges ni presentadors, la veritat.