Els Jocs invisibles

D’acord. Ara estan en auge després de les dos medalles de bronze consecutives al cap de vint-i-sis anys de sequera absoluta des que Blanca Fernández Ochoa va aconseguir la d’Albertville 92 després que el seu germà, Francisco, es pengés l’or a Sapporo 74. Però si exceptuem l’eufòria puntual –i sense tampoc passar-se gaire– pels bronzes de Regino Hernández en snowboard cros i de Javier Fernández en patinatge artístic, fa la sensació, veient la televisió –o almenys així m’ho sembla– que els Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang estan passant relativament desapercebuts. D’acord que no són els d’estiu, que les audiències són les que són i que la diferència horària amb Corea tampoc no hi ajuda, però no ho sé... Una mica més d’atenció tampoc no estaria de més. Per seguir-los cal anar-se’n a Eurosport i, en obert, a DMAX, que tampoc no són un reclam. En els informatius, que tampoc no en tenen gaires imatges, apareixen informacions breus, esbiaixades i desmanegades i normalment, tret d’aquestes dos excepcions, sense obrir mai la secció.