Una cosa mai vista

D’acord. Ahir va ser un no parar. Totes les televisions es van bolcar, des de primera hora del matí, en especials sobre el tràgic desenllaç de la desaparició del nen Gabriel Cruz amb la detenció de la presumpta culpable, Ana Julia Quezada, la companya sentimental del pare. Hores i hores de programació motivades per la convicció que la morbositat genera audiència fins que arribi un nou cas i substitueixi l’actual. Fins i tot el mateix Sálvame es va adaptar a les circumstàncies, no fos el cas. No obstant, qui es mereix tot el nostre aplaudiment és Manu Marlasca (Madrid, 1967) amb un especial de diumenge nit, poc després de conèixer-se la troballa del cos sense vida de Gabriel i la detenció d’Ana Julia. Sent diumenge va mobilitzar el personal per a un programa en què no va faltar ni una dada –incloent-hi una capitana de la Guàrdia Civil asseguda a la taula– però això no va ser el més important. Per primera vegada, li vam sentir dir a un periodista que no tenia totes les dades a la mà, amb la qual cosa va regatejar el sensacionalisme i va denunciar les falses notícies a la xarxa.