El maligne té cor

Reconec que, en matèria de sèries televisives, nado sempre a contracorrent i solen agradar-me el que als saberuts i addictes analistes de produccions anglosaxones els provoca urticària. Ras i curt, que m’encanten les sèries low-cost tipus CSI (Las Vegas, per descomptat), Navy o Crimen en el paraíso. I ara he d’afegir a la meua particular llista una altra de la qual gairebé m’havia oblidat i que Nova ha rescatat. Es tracta de Lucifer, que ahir va estrenar al canal la segona temporada, encara que això d’estrenar és un dir, perquè als Estats Units es va passar del setembre del 2016 al maig del 2017. I encara quedarà pendent una tercera temporada (ja estrenada i que conclourà el maig d’aquest any). Però al que anàvem: aquest Divendres Sant vaig ser capaç d’empassar-me la primera temporada íntegra en una marató que va començar a les dos del migdia i va finalitzar a les onze de la nit. Què volen? M’encanten les aventures del Príncipe de las Tinieblas, cansat de la seua feina i deixant penjat l’infern, per establir-se a Los Angeles i enamorar-se d’una policia que el fa humà.