Més que embolics, entreteniment

Ja ho ha aconseguit. Cristina Pardo (Pamplona, 1977) ja té programa propi per poder volar sola lluny de l’empara del papa García Ferreras que, per demostrar que no hi ha mal rotllo entre l’estrella consagrada de la cadena i l’emergent, va passar pel plató per explicar a la seua ja expupil·la què és això de más periodismo. En qualsevol cas, el títol Liarla Pardo, més enllà d’un joc de paraules, no s’ajusta al contingut del programa de tarda de diumenge. No hi ha embolics sinó entreteniment, potser perquè competeix amb Toñi Moreno de Telecinco. Hi va haver ritme, dinamisme, bon humor i agilitat de guió en un magazín que, desmarcant-se de la política pura i dura, se submergeix en l’actualitat bé sigui gastronòmica, musical, mediambiental o social. De la llarga llista de col·laboradors –sí, no hi ha en Marhuenda!–, va complir sobretot López Iturriaga i, almenys per a nosaltres, la desconeguda María Juan. Posats a buscar-li un però, Liarla Pardo incorre en el mateix error que altres magazins: la taula de treball és la mateixa de principi a fi. I no tots saben de tot.