Gràcies, gràcies, gràcies!

Dins d’aquest horribilis 2018 en el qual ens han anat marxant referents televisius, l’adéu d’Antonio Mercero (Lasarte, 1936) és especialment dolorós perquè pocs professionals com ell han estat capaços de marcar-me tant assegut davant d’un televisor. En la meua adolescència va ser capaç de fer-me empassar la cara més amable del franquisme amb el seu entranyable Crónicas de un pueblo (1971-1974). Poc després, d’espantar-me amb la multipremiada internacionalment La cabina (1972) quan les produccions espanyoles sortien a l’exterior amb comptagotes. Després va ser capaç d’enganxar-me amb Verano azul (1981), la sèrie més reposada en una petita pantalla, i emocionar-me al crit de “¡Chanquete ha muerto!”. I finalment em va entretenir com mai amb Farmacia de guardia (1991) demostrant a tothom que una comèdia de producció pròpia, una cosa impensable, podia arrasar en audiència. Però amb tot, el seu treball favorit, almenys per a mi, és la pel·lícula Espérame en el cielo (1988) amb Soriano com a doble de Franco. Per tot això, moltes gràcies, Antonio.