Hipocresia al cub

Ho reconec. Assistir a la virulència amb què polítics i mitjans de comunicació s’estan acarnissant amb Pablo Iglesias i la seua companya, Irene Montero, per haver-se hipotecat (1.600 euros al mes durant trenta anys) per comprar-se una casa de 600.000 euros a quaranta quilòmetres de Madrid em provoca urticària. Una altra cosa és que haguessin rebut un tracte de favor en la transacció però de moment, i segur que han investigat a fons, i no hi ha res de res. Fa la sensació que es tracta més aviat d’enveja, aquesta que ens aflora a tots (als d’aquí i als d’allà) quan veiem algú obtenir el que nosaltres desitgem i no podem aconseguir. Aquest deplorable caïnisme, tan nostre, que ens apareix per mostrar-nos amb la nostra pitjor cara. Això és el que em sembla aquest tema. Ni més, ni menys. Cert, Iglesias va dir el que va dir i de tots és sabut que l’hemeroteca (o videoteca o audioteca) és l’enemiga natural del polític, però si apliquéssim el mateix tracte a tots aquells als quals s’ha enxampat en un renunci no quedaria un sol polític amb càrrec en un perímetre de mil quilòmetres.