Arriba a provocar angúnia

Ja sé que aquí som molt donats a convertir el tema de fer llenya de l’arbre caigut en esport nacional, però l’últim espectacle de Diego Armando Maradona (Vila Fiorito, 1960) s’ha convertit en un fenomen d’abast mundial. El que va ser el millor jugador de futbol del món després de Don Alfredo i Pelé, per descomptat, viu ara del seu personatge, una barreja de caricatura del que va ser i de patetisme del que és ara producte de les seues addiccions de tot tipus les quals sembla incapaç de superar. El penúltim i esperpèntic xou –perquè l’últim encara ha d’arribar– el va protagonitzar a l’estadi de Sant Petersburg durant l’Argentina-Nigèria del Mundial de Rússia. Passat de voltes anava, des d’un ball forçat amb una nigeriana (que si no fos ell podria haver estat un flagrant delicte) fins a adormir-se a la butaca amb tota mena d’escarafalls, peineta inclosa, amb el triomf albiceleste. Trista figura la seua, tan trista com la de Manuel Cáceres (San Carlos del Valle, 1943) perquè la seguretat dels estadis no li deixa entrar el seu bombo, i Manolo, sense el bombo, és menys que res.