Ens han derrotat

Sense pal·liatius i amb totes les lletres. La nostra tradició es bat en retirada davant del “truc o tracte” de l’anglosaxó Halloween. Als que encara estimem aquella tradició i no aquesta no ens queda cap altra que retirar-nos a les nostres casernes d’hivern, llepar-nos les ferides i tirar de nostàlgia, en actitud avi Cebolleta, recordant temps millors. Aquells temps, la veritat que ja llunyans, en els quals a casa la nit del 31 d’octubre començava amb el rosari per als difunts de la família –més per tradició que per devoció, tot sigui dit–, continuava amb el sopar i acabava amb les castanyes i panellets –casolans o de compra, segons la disposició familiar– regats amb la barreja de moscatell i anís, a la qual progressivament un s’anava incorporant conforme creixia en edat. I per descomptat, el Tenorio que no faltava mai a La 1 de TVE. Sempre l’obra de Zorrilla, però amb repartiment nou cada any. Encara es recorda –la tinc en DVD com una relíquia– la versió del 1966 de Gustavo Pérez Puig amb Paco Rabal i Concha Velasco. Ara ja no hi ha Tenorio. Tan sols algun thriller gore.