Declaració de principis

No sabem si Noemí Galera (Barcelona, 1967), directora d’Operación Triunfo, sabia que el 19 de novembre és “El dia del lavabo”, però no hi ha dubte que és on va enviar els seus triunfitos i a més es va encarregar d’estirar la cadena. Ja sabem que OT és un reality més que un planter de cantants o, a tot estirar, una fàbrica de músics kleenex, dels d’un sol ús. Ara mateix, i tret dels de la primera edició, el noranta per cent dels participants que hi ha hagut a les successives edicions dormen en l’oblit.

Però això tampoc justifica la tremenda esbroncada de fa uns dies al crit de “si voleu aprendre música, aneu al conservatori. Això és un programa de televisió” després d’una vaga de cossos caiguts dels alumnes de l’Acadèmia a les portes dels dormitoris que, a tall de càstig pel seu mal comportament, els havien tancat. Una anècdota del concurs si no hagués estat per aquesta tremenda veritat que s’amaga, en el fons, darrere de les paraules de Galera. L’audiència és la que és i depèn molt que passin coses a Operación Triunfo més enllà de les gales. Sobretot al 24 hores.