Un 'Deluxe' bipolar (1)

Bertín Osborne té una virtut, amb la qual es pot combregar o no, però que és d’una constatació palmària: es podrà estar, o no, d’acord amb ell, però allà on va té el do de caure bé. Pot ser que no es comparteixin les seues idees polítiques, però fa virtut d’aquell campechanismo que, temps enrere, va ser bandera del rei emèrit i que, en definitiva, converteix en audiència tot el que toca. Aquest dissabte el van portar al Deluxe i va ser tot un èxit. Van deixar que promocionés el seu últim disc de ranxeres, van portar el seu mariachi al plató perquè cantés amb veu i música en directe –bis inclòs–, van projectar la seua agenda de concerts fins després de l’estiu i li van donar rodet perquè s’esplaiés a còpia d’anècdotes televisives, les seues aventures per Mèxic i Veneçuela, les seues conquestes sentimentals –n’hi van adjudicar tantes que fins i tot ell mateix es va posar les mans al cap per l’exageració–, li van estirar la llengua per la seua visió d’Espanya (va estar més aviat mesurat) i li van buscar la fibra amb la malaltia del seu fill. Repeteixo, va ser un èxit dels que no tenen preu.