Jocdetronsaddictes

He de confessar-ho. Sospito que sóc una bèstia rara, una espècie en via d’extinció o alguna cosa similar, però sóc immune a la febre que aquests dies ens envaeix per veure l’última temporada de Joc de Trons. Les adaptacions de la saga creada per George R. R. Martin (Bayonne, 1948) i estrenada a la televisió per HBO el 2011 van deixar d’interessar-me, igual que les novel·les, a partir de la tercera temporada. Va arribar a desconcertar-me tanta parafernàlia, profusió de personatges i d’intrigues al voltant del Tron de Ferro, que assegurava el poder als set regnes de Ponent. Potser estava immunitzat per la lectura d’El senyor dels Anells de Tolkien perquè fins i tot em van semblar més suportables les sagues literàries d’Eragon de Christopher Paolini (malgrat el seu fiasco cinematogràfic) o la de Geralt de Rivia d’Andrzej Sapkowski, de la qual s’anuncia l’estrena televisiva per al 2020. És cert que Joc de Trons ha marcat un abans i un després en la comparació cinema-televisió i que si cent milions de països la compren no és una casualitat. Però, què volen, em deixa més aviat fred.