Nostàlgia en vena

El documental de La 2 va tenir una audiència sota mínims (com és habitual en aquesta cadena), però, per als que ja tenim una edat, veure’l va ser com una injecció de nostàlgia directament a la vena. Ens estem referint al documental Teatro Chino de Manolita Chen, dirigit l’any 2012 per Alberto Esteban i que explica les vicissituds d’un dels teatres ambulants de varietats més famosos d’Espanya (1950-1985), i per l’escenari del qual van passar, i ben pagats a més, primeres figures de l’espectacle d’aquest país. Aquí a Lleida, que també va venir de tant en tant, érem més del Teatro Argentino de Manolo Llorens, el seu gran competidor a les festes majors d’aquest país. Per a nosaltres, adolescents, les Festes de Maig no s’entenien sense els autos de xoc, la parada del vi d’Aragó i l’Argentino, on, sense tenir encara els preceptius divuit anys, ens posàvem a to amb acudits verds (políticament incorrectes), les exhibicions de les vedets, dins d’un ordre (abans del destape) i les famoses estrelles de cartell. Per això ens va agradar tant el documental, per rejovenir-nos la memòria.