Sempre queda Eurovisió

Encara que el festival ja no és el que era (i sense Urribarri primer i Iñigo després), Eurovisió és Eurovisió. Pot ser que sigui el paradís del friquisme televisiu que domina amb mà de ferro les xarxes socials, però és tot un fenomen social que, una vegada a l’any, arrasa amb tot. I aquest any 2019 no ha estat una excepció.

És igual que la cançó que representava Espanya, que sempre assisteix a aquesta cita amb el pas canviat, tornés a fracassar amb un modest vint-i-dosè lloc –hi havia bastants temes que encara eren pitjors, sincerament– i que tardarem temps a escoltar un tema tan bonic com va ser l’Amar pelos dois de Salvador Sobral (guanyador el 2017) o que el tema de les votacions doblades continuïn sent un galimaties difícil d’explicar i d’entendre. Fins i tot que Israel es gastés un milió a portar a la gala Madonna perquè desafinés i demostrés que ja està a la recta final de la seua carrera (devia ser pel pedaç a l’ull, que no li deixava veure bé el pronter). Tot és igual. Eurovisió està per sobre del bé i del mal. És una cita obligada que sembla que no es cancel·larà mai.