Simplement Chicho

Chicho era un geni. I com a tal, impredictible. Fins i tot amb mal geni, segons expliquen els que treballaven amb ell. A l’Imprescindibles que La 1 va programar ahir, immediatament després de l’illes Fèroe-Espanya, Mayra Gómez el definia com “un geni malcriat”, però en qualsevol cas geni. I és que aquest uruguaià (Montevideo, 1935), que va debutar al món de la faràndula posant la veu de Tambor a Bambi, va revolucionar per complet la televisió. Va fer moltes coses però amb dos ja va passar als annals del mitjà: Historias para no dormir (1966) i l’Un, dos tres (1972), paradigma dels concursos/xou d’entreteniment, a tot el món. I no diguem, el cine. Amb dos pel·lícules va reivindicar el poc valorat, fins llavors, terror espanyol: La Residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de la qual va beure i molt Stephen King per als seus Los chicos del maíz. Però a nivell personal, el que més, més, ens agradava d’ell eren les presentacions, en actitud Hitchcock, el seu gran mestre, dels desassossegants capítols que veuríem a continuació. Genials.