El cas Luis Enrique

A casa no deixa de sorprendre’ns la solidaritat al voltant del “problema personal” que ha afectat Luis Enrique fins al punt que, després de tres mesos d’absència temporal, l’hagi obligat a deixar la selecció espanyola de futbol. Solidaritat transformada en una majoritària “llei de silenci” en la qual des de la premsa escrita, ràdios, televisions i portals digitals, ningú ha entrat a explicar el que li passa encara que veient, sentint i llegint els professionals del tema, tots transmeten la sensació que estan al corrent del que passa però que s’ho callen. El tema de la sorpresa ve a tomb, i encara aplaudint l’estricte respecte a la privacitat de les persones, perquè en els temps que corren és pràcticament impossible guardar un secret, perquè al cap de cinc minuts ja està penjat a les xarxes socials, en què s’obre una porta d’inabastables dimensions a qualsevol tipus d’especulacions. Luis Enrique, i malgrat que les bones relacions amb els mitjans no eren el seu fort, ho ha aconseguit. Però permetin-me una reflexió. Si el mateix li passa sent entrenador del Barça, la solidaritat hauria estat la mateixa?