Una paisana poc pròxima

El principal problema de La paisana (la temporada anterior es va denominar, per raons òbvies, El paisano, amb Pablo Chiapella) és que, fins i tot sent de la mateixa productora, no és El foraster. Sembla una rucada, així tot d’un plegat, però no ho és. Ni l’inefable Amador de La que se avecina ni ara Eva Hache (Segòvia, 1972) no aconsegueixen empatitzar amb els veïns del poble que visiten com ho feia Quim Masferrer. Ni el seu “sou molt bona gent” final sona igual. És cert que es destaquen les curiositats de la localitat visitada i es destil·len dosis de bon humor, i tot és bonic i preciós, però el monòleg final sona fals. Fins i tot les rialles que apareixen forçades. Es troba a faltar la sornegueria, la conyeta tan catalana amb la qual Masferrer interpel·lava els veïns. Eva Hache, cert, és una avesada monologuista, però sobre l’escenari semblava estar més a El club de la comedia que a Artajona, poble navarrès on va debutar. D’aquí la baixa audiència que va registrar. I, per cert, algú hauria de dir-li que no cal anar de rústica en el programa.