Un mite dels de veritat

Pot ser que a les noves generacions el nom de Camilo Sesto (Camilo Blanes Cortés, Alcoi 1946) no els soni gaire o fins i tot gens, però han de saber que el cantant, mort ahir, és considerat com un dels més grans de la música d’aquest país. Poca broma amb ell. Fix en qualsevol programa televisiu de varietats que existís a les dècades dels 70 i 80 (o sigui, Cap d’Any i similars), 70 milions de còpies venudes, 52 números u, capaç d’omplir el Madison Square Garden o de produir i protagonitzar, i a sobre amb èxit, la versió teatral espanyola de l’òpera rock Jesucristo Superstar (1975) d’un joveníssim Andrew Lloyd Webber, que va reconèixer que, després de la de Broadway, era la millor adaptació que s’havia fet de la seua obra. Per tot això i moltes coses més, val la pena que Camilo sigui recordat, però mai per la infame burla que li va dedicar, setmanes i setmanes, l’impresentable de Javier Cárdenas a la seua secció televisiva dins del xou d’Arús, aprofitant la seua decadència i abusant de l’hospitalitat que li va oferir a la seua casa de Miami.