La (in)cultura del pacte

No sabem si Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Pablo Casado i Quim Torra segueixen el que passa a Gran Hermano Vip. Ho haurien de fer, encara que només fos per seguir aquella màxima que Mika Waltari posava a boca del seu descregut Sinuhé: “Res del que és humà m’és aliè.” També perquè al fer-ho trobarien moltes similituds entre el que passa a Guadalix de la Sierra o al Parlament. En tots dos casos hi ha estrelles i comparses però tant uns com d’altres aspiren a quedar-se als seus llocs el màxim temps possible, i amb això augmentar les possibilitats de victòria, i per aconseguir-ho no dubten a establir pactes i aliances, moltes vegades contra natura, amb l’objectiu de prevaler i perseverar en els seus afanys. Encara que els mecanismes en què es mouen els acords haurien d’anar acompanyats d’un manual d’instruccions mínimament comprensible, uns i d’altres s’uneixen (de vegades es desuneixen poc després) per desbancar el rival, que no direm, encara que ho sembli, enemic. En una casa, ho aconsegueixen. A l’altra casa, no. Samanté per a tothom, amics!