Amb l'ai al cor

A casa no som gaire (o gens) dels concursos amb nens, i no simplement pel fet que el noranta-nou per cent acabin passada la mitjanit. La veritat és que ens semblen innecessàriament cruels amb els perdedors. Sí, ja sabem que la vida és molt dura i que és bo que vagin sabent el que els espera de grans. I que cal ser competitius si no es vol que el corrent se l’endugui costa avall. Tot això és cert, i també que, si tinguéssim tants miraments amb els perdedors, se n’aniria a fer punyetes la pràctica totalitat de l’esport de base d’aquest país. Però, què volen? Ens quedem amb l’ai al cor quan un dels il·lusionats nens que concursen a La Voz Kids d’Antena 3 és menystingut pels coaches i es posa a plorar desconsoladament mentre els jurats (és de suposar que amb certs remordiments de consciència) l’abracen i el consolen dient-li que ho ha fet molt bé, que li ha faltat només un pèl per passar a la següent fase i que continuï cantant, que té futur. Però el disgust al nen i/o nena ja no l’hi treu ningú.