Una estrena força anodina

Ara que feia la sensació que TVE havia trobat el rumb en les sèries de producció pròpia amb Malaka o Estoy vivo, ha tornat al de sempre, és a dir, a col·locar-se a remolc de les altres cadenes, amb Promesas de arena, un melodrama a l’estil clàssic que acaba d’estrenar amb decebedora audiència i que posa a la pantalla una història d’amor impossible i prohibit entre una cooperant i un nadiu a l’Orient Mitjà. Malgrat tractar-se d’una adaptació de l’exitosa novel·la de Laura Garzón, la primera entrega va grinyolar per diversos motius. Un és el càsting. A excepció de Blanca Portillo (que eleva el nivell en cada una de les seues aparicions), ni la debutant Andrea Duro ni Francesco Arca no acaben de fer el pes en els seus personatges i després hi ha la durada dels capítols. Tornar al format dels 70 minuts per lliurament se sembla excessiu per a una trama que podria desenvolupar-se en molts menys (posem que en 50). Es guanyaria en ritme i també en dinamisme. El cas és que molt ens temem, tot i que no sigui cancel·lada, que passarà sense pena ni glòria.