La casa dels embolics

Luis Rubiales (Las Palmas, 1977) és un tipus impredictible, de reaccions viscerals. Aquí ja les vam patir a les nostres pròpies carns, amb la seua fugida de la UE Lleida en plena temporada 2000-2001. I pel que es veu no ha canviat. Des de la seua arribada a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol sempre ha estat ficat en la polèmica, cosa que ha donat carnassa als mitjans escrits, radiofònics i televisius, que han anat destapant les seues fòbies i fílies amb el màxim director del futbol espanyol: la seua pròpia arribada al càrrec, la incessant i sagnant guerra amb Tebas, el president de la Lliga de Futbol Professional; la precipitació al carregar-se Lopetegui quan va saber que havia fitxat pel Madrid, cosa que perjudicava la selecció al Mundial de Rússia; portar la Supercopa al Marroc primer i ara a l’Aràbia Saudita i portar molt malament, sobretot en les formes, la tornada de Luis Enrique. Aquests dies les teles no donen l’abast amb el tema i amb el de la Supercopa, on Rubiales farà caixa, segur, però es pot quedar sense tele (Movistar és l’única opció que li queda) i sense aficionats.