Llargs i avorrits

Lliurament de premis i entreteniment televisiu és un oxímoron. Més enllà de saber qui són els guanyadors, les cerimònies acostumen a resultar excessivament llargues i tedioses. Passa amb els Goya i fins i tot amb els Oscars malgrat els elevats pressupostos per a les cerimònies. Els Gaudí d’aquest cap de setmana, per desgràcia, no van ser una excepció. És més, els Feroz o els Forqué, potser per la seua senzillesa i menys ínfules, van resultar molt més àgils i, per tant, més entretinguts. La nit del cine català va ser interminable –el tema dels confusos agraïments continua sent l’assignatura pendent– i li va faltar ritme, potser perquè els responsables es van obcecar perquè semblés una gala teatral més que cinematogràfica, tot un contrasentit. La cerimònia més paritària que es recorda, aquí sí que es va filar prim, va quedar eclipsada per un altre dels grans problemes dels Gaudí que s’arrossega edició rere edició: el fet de no haver explicat de manera adequada encara la diferència entre “cine català” i “cine en català”, la qual cosa provoca que alguns dels premis grinyolin amb escreix.