L'adéu a un innovador

A les noves generacions el nom de Santi Sans (Barcelona, 1933) no els sonarà gaire, o gens. Però han de saber que aquest humorista, forjat durant molts anys als escenaris, va ser un dels humoristes i imitadors més celebrats en l’única televisió que hi havia en aquest país a la dècada dels 60, i sobretot als 70. Gràcies a un consell d’Adolfo Marsillach, va abandonar la seua etapa d’actor còmic en revistes del Paral·lel barceloní i es va prestar al lluïment de vedets com Bárbara Rey, Norma Duval, Tania Doris o Lita Claver La Maña, per emprendre noves aventures al cine (més d’una vintena de títols en el seu historial) o teatre, sempre com a secundari de luxe, i assolir així la màxima popularitat a la petita pantalla en els primers Un, dos, tres amb Kiko Ledgard o a TV3 en espais com Tres i l’astròleg o Filiprim, o fins i tot en un culebró de fama com va ser Laberint d’ombres. Ara ens ha deixat, però sempre el recordarem com a impecable imitador dels llavors imitables Julio Iglesias, Dalí, Rodríguez de la Fuente o Alfonso Sánchez.