... I Marisol no hi va ser

Fa uns anys Diego Galán, en les seues memòries sobre els tretze anys que va dirigir el festival de Sant Sebastià, va escriure unes divertides, alhora que àcides, memòries que titulava Jack Lemmon nunca cenó aquí, que recordaven que l’actor mai va acceptar assistir al certamen amb l’excusa de “l’any que ve... potser”. Ara els responsables dels Goya podrien escriure una cosa semblant amb l’absència de la premiada d’honor Pepa Flores, en altre temps Marisol. Van ser les seues filles, sí, i fins i tot una d’elles va cantar (el que va fer Amaya va ser bàsicament depriment) però tot va semblar un vull i no puc. Va ser la nota més negativa d’uns Goya que, com totes les entregues de premis, van resultar massa llargs, per moments tediosos i insofribles en els agraïments dels premiats (difícilment es podrà conjugar ritme i atencions als premiats). Van sobrar persones tapant la càmera al passar per davant i va faltar una mica més de gràcia en els gags (també irregulars) tot i la professionalitat de Sílvia Abril i Andreu Buenafuente. El millor, de llarg, Banderas amb el seu discurs i ball final.