Històries per no dormir

En aquest país, perquè ho tenim gravat a foc a l’ADN, tendim a no fiar-nos mai de l’administració, dels polítics ni (alguns) dels mitjans de comunicació. Tots aquests tics han ressorgit amb força amb el coronavirus, fins al punt que davant de la informació que ens inunda, i tota contradictòria, que lluny de tranquil·litzar acolloneix cada cop més, fa la sensació que els responsables no saben de què va la cosa i que van picant contra la pinyata a veure si l’encerten. Per citar-ne només un exemple: com pot ser que aquí, a València, juguin partits de bàsquet o de futbol a porta tancada i a les Falles sigui tot a l’ample, que sigui gairebé una broma la lluita per una màscara quan els vols de Milà aterren al Prat o Barajas sense que passi res, o que Ferreras i els seus especials fiquin la por al cos al personal? Així que, a casa, cada vegada que apareix la paraula coronavirus a la pantalla, canviem de canal i veiem un capítol de Crimen en el Paraíso, encara que ja sapiguem, per haver-ho vist ja diverses vegades, qui és l’assassí.