Amb la mel als llavis

Mai hem estat gaire aficionats a comentar programes o sèries de pagament, però farem una excepció amb Veneno. Vida y muerte de un icono, que va estrenar aquest diumenge Atresmedia a la plataforma Atresplayer. En primer lloc, per aplaudir la factura de la història de La Veneno, nascuda com a José Antonio Ortiz Rodríguez (1964-2016), que una eixerida reportera va rescatar de la prostitució de carrer a Madrid per portar-la amb safata a Esta noche cruzamos el Mississippi (1996), on Pepe Navarro la va acollir amb els braços oberts per convertir-la en un èxit a costa de difondre les seues misèries (encara recordem el dia que els seus pares van anar al plató per veure en directe en què s’havia convertit el seu fill): fama momentània, presència als platós, un parell de pel·lícules (porno) i el pas per la presó (2003-2006) per acabar amb les seues memòries, ¡Digo! Ni puta ni santa. La sèrie ho explica tot, fins i tot la seua estranya mort. Però, en segon lloc, és per criticar que només pugui emetre’s una de les vuit entregues. Les altres, paralitzades pel Covid-19. No podien esperar-se?