Anacronopetemania

Mentre segueix en caiguda lliure en audiència (encara que en diferit multiplica per molt les reproduccions), El Ministerio del Tiempo està aconseguint a la quarta temporada un efecte, gens menyspreable, en la seua audiència. Fa quinze dies va aconseguir que es disparessin consultes, vendes i audicions de La leyenda del tiempo, amb què Camarón de la Isla va homenatjar Federico García Lorca, i la setmana passada va tornar a convertir en trending topic el Velaske, yo soy guapa, el trap de Las Meninas, que rapejava i ballava Velázquez pels passadissos del Prado i que el 2018 ja va batre rècords amb un milió de visualitzacions a les xarxes socials. Doncs bé, al capítol de dimarts la sèrie ha aconseguit un fet insòlit: ja no reparar una marginació històrica, sinó aconseguir que L’Anacronópete, publicat el 1887 per Enrique Gaspar i Rimbau, hagi col·lapsat l’única editorial que té els drets d’aquesta poc coneguda obra que pot presumir de ser la primera a presentar una màquina del temps, vuit anys abans de la d’H. G. Wells, que es va emportar tota la fama.