Sempre en la memòria, Jordi

Excel·lent el documental del 33, Jordi Dauder, la revolució pendent, gairebé d’obligat visionament per conèixer i /o recordar, al llarg de més de 30 testimonis, la seua vida professional i personal com a actor, poeta, escriptor, doblador i incansable lluitador per les llibertats socials durant tota la vida, cosa que li va costar anys d’exili a França. Veient-lo de nou vaig tornar a tenir la sensació que Lleida mai no li ha agraït prou tot el que Dauder va fer per ella. I no ens referim tan sols a ser membre clau en moltes edicions de la Mostra de Cinema Llatinoamericà, sinó com a cofundador, al costat de l’amic Juan Ferrer, del Som Cinema, que es va donar a conèixer amb Mollerussa com a seu amb l’objectiu de rellançar el malparat cine català. És cert, després de la seua mort el 2011, la ciutat va posar el seu nom a un carrer però cada vegada que hi passo, i dit sigui amb el més gran dels respectes, em ve a la memòria aquella cançó dels anys 70, del duo Víctor y Diego, que arrenca amb un “Hay un parque aquí en mi barrio que eso no es parque, no es na”. Dauder es mereixia alguna cosa més.