El futbol post-Robinson

Com el millor ambaixador de la “nova normalitat”, aquest dijous va tornar el futbol de Primera a aquest país amb el Sevilla-Betis en un desert Sánchez Pizjuán. Va ser un retorn atípic, fred i sense encant pels nous protocols: els equips sortint cada un pel seu compte, cap foto amb la formació de sortida, i menys encara aquella foto que sempre es fa i rares vegades es publica amb els quatre àrbitres i els dos capitans. Va ser també el primer partit sense l’enyorat Michael Robinson. Va ser, en fi, el partit amb els comentaristes a casa, com periodistes i fotògrafs, en una mesura absurda i injusta amb algú que treballarà i no veurà l’espectacle. El resultat va ser un partit estrany amb opcions des de casa (o el bar) de poder sentir el so en directe (Lopetegui va ser el que més es va sentir) o bé enllaunat, com si es tractés d’un videojoc. I després, hi va haver el tractament virtual de Movistar, que intercalava (de vegades desapareixia) un mosaic multicolor a les buides grades per fer la sensació que els jugadors, que no van quedar-se curts fent-se abraçades, no estaven sols a la gespa.