El Barça s’enroca

És a dir, que el president blaugrana fa una curiosa barreja entre la màxima política de Lampedusa (aquella “que tot canviï perquè tot segueixi igual”) i la de Camilo José Cela (“qui resisteix, guanya”). O sigui, que s’acosta un any de transició i de travessia del desert per als culers, perquè, no ho dubtin, en la sempre reconduïda assemblea de compromissaris de l’octubre no passarà res, absolutament res.

Decepcions a les televisions, sobretot a Gol i El Chiringuito, després de constatar que l’anunciada revolució, aclamada en calent, això sí, després del daltabaix del Barça a la Champions, quedava reduïda a un comunicat d’un foli sense que ningú donés la cara i després d’una llarga junta extraordinària del club. Tota la moguda va quedar tan sols en l’acomiadament de Quique Setién (cosa ja sabuda), en la recerca d’un nou tècnic (Koeman, si accepta la possibilitat que pot anar-se’n al març), que el club posi al mercat vaques sagrades (si és que algú licita per elles i aquestes volen anar-se’n), i la sortida d’Éric Abidal, mentre que Bartomeu segueix.