Només hi perd el Barça

Pérez de Rozas recorda una frase de Tata Martino, en la seua època de tècnic al Camp Nou, dirigida al crac argentí, que, les coses com són, ha convertit la marca Barça en una de les millors que hi ha en tot el món: “Ja sé que vostè és Déu i que amb despenjar el telèfon demà jo ja no estaré aquí, però no fa falta que m’ho recordi cada dia.” El que encara no hem vist, sentit o llegit, que tot arribarà, és Messi parafrasejant Brutus al Juli Cèsar shakespearià declamant allò de “me’n vaig del Barça no perquè estimi menys el club, sinó perquè m’estimo més a mi”.

De tot el que hem vist, sentit i llegit (i el que queda encara per veure, sentir i llegir) sobre la crisi del Barça, que aquesta vegada ja és institucional, després de l’anunci de Messi que se’n va, el que més ens ha cridat l’atenció és l’article d’Emilio Pérez de Rozas a El Periódico d’ahir i recollit als espais televisius de la jornada. Explica com el Barça, per interès, va crear un monstre (en totes les accepcions possibles de la paraula) que, àvid de títols i poder, ha acabat devorant-lo (al club, que no a ell).