Un Tour (molt) descafeïnat

L’esport ha tornat, sí, però d’una altra manera i a pitjor. Estadis buits, pavellons sense públic, grades sense espectadors, i amb el Tour de França com a exemple més palmari del que va ser i ja no és, i no sabem si ho serà una altra vegada. Públic restringit a la meta i una mica més abundant al pas per les diferents localitats, amb i sense mascareta –que de tot hi ha–, declaracions a distància amb micros amb preservatiu incorporat i pals de selfie. Però el pitjor, el que fa que tot grinyoli, és el que vam poder veure ahir a la primera etapa de muntanya de la carrera, la que acabava a Orcières Merlette, la mateixa en la qual l’any 1971 Luis Ocaña va treure ni més ni menys que vuit minuts a l’intocable Eddy Merckx. Al llarg de l’ascensió, massa tàctica d’altra banda, vam trobar a faltar les caravanes estacionades a la calçada; el públic que s’abraonava sobre els corredors, fins a semblar que anaven a tallar-los el pas; les banderes, i les carreres en paral·lel amb els ciclistes. Si abans ens semblava criticable, dimarts ens va fer sentir nostàlgia. En diem ciclisme, però ja no ho és.