Trenta anys i un dia després

És només una opinió, però no se li està donant la importància que es mereix a la celebració del trentè aniversari d’un dels programes esportius més innovadors, o el que més, de les televisions d’aquest país: El día después, estrenat el 8 d’octubre del 1990 al Canal+ de la mà de Nacho Lewin i Jorge Valdano. Han estat un total de vint temporades, perquè també va tenir aturades, entre el Plus (fins al 2005), Movistar 0 (2009-2016) i Vamos (del 2018 fins ara). Escola de periodistes de la qual hem gaudit, en obert, amb els presentadors originals en el moment que descobríem l’enorme talent per a la comunicació de l’enyorat Michael Robinson, tot just abandonar el futbol, o gent com Juanma Castaño, Santi Cañizares, Julio Maldonado, Lobo Carrasco, Raúl Ruiz, Ramos Marco o Josep Pedrerol abans de convertir-se en mer telepredicador. També aplaudim seccions com Atocha, Lo que el ojo no ve, que ens va permetre sentir el “no me jodas, Rafa”, la bronca de Floro al Camp d’Esports o el “pisalo, pisalo” de Bilardo. Hi ha un especial que ho recorda tot.