Una illa molt poc edificant

Ha començat, i amb un sorprenent encara que no inesperat èxit d’audiència, la segona edició de La isla de las tentaciones a Mediaset. Ja saben, aquell docureality, gravat i editat convenientment, en què cinc parelles suposadament felices són posades a prova. Ja se sap que la carn, moltes vegades, és feble, però resulta més que denigrant que aquest espai faci bandera dels mals rotllos, dels gelos, de les desconfiances mútues, convençut que les desgràcies alienes, i com més millor, distreuen el personal. Si tenim en compte que el target del seguidor de La isla de las tentaciones és entre els quinze i els vint-i-cinc anys, el seu exemple no sembla el més adequat. No sorprèn, doncs, que Mónica Naranjo, que va presentar la primera entrega, ja no estigui davant de les càmeres i ha estat substituïda, perquè així l’hi exigeix el contracte que té firmat amb la cadena, per Sandra Barneda. No ens estranya. Encara que la versió oficial parla de falta d’acord econòmic, la cantant de Figueres (1974) té massa classe per presentar una escombraria televisiva com aquesta.