Aquest ball ja cansa

No estranya en absolut el daltabaix de l’estrena de The Dancer a La 1. A més de la seua superior competència (Mujer i El precio justo), resulta que buscar el millor ballarí, o ballarins, d’aquest país és un tema ja molt trillat en els talent show que, de fet, no aixequen cap des de l’eclosió de Susan Boyle.

Ni Sandra Cervera ni Ion Aramendi en la presentació, amb el jurat (excessivament impostat per empatitzar amb el personal) compost per Lola Índigo, posturetes; Miguel Ángel Muñoz (encara va ser el millor del xou per la seua empatia) i Rafa Méndez, fora de to, van aconseguir enganxar l’audiència. Tot va resultar pesat, repetitiu i, sobretot, la demostració palpable que, tret d’un renovador gir d’estratègia, estem davant d’una fórmula ja caducada i sense indicis de recuperació.

De fet, The Dancer ens va fer enyorar, malgrat les seues escasses innovadores aportacions al gènere (parafrasejant el mestre i crític cinematogràfic Alfonso Sánchez (1911-1981), títols ja consagrats com Mira quién baila, Mira qué baile, o Bojos pel ball.