'My Fair Lady' no envelleix bé

Probablement la tenia idealitzada i a més feia molts, moltíssims anys que no havia tornat a visionar-la. Potser per això, quan dilluns, des del sofà de casa, vaig veure My Fair Lady em vaig emportar una decepció.

Independentment que per a alguns sectors ara mateix seria políticament incorrecta, la vaig trobar llarga, tediosa i un pèl avorrida, sens dubte perquè el film de Cukor, i els seus vuit Oscars, ha envellit molt malament. De fet el film són els seus dos temes estrella (I could have danced all night i On the street where you live) i molt poca cosa més.

Fins i tot, aquesta adaptació del musical de Lerner i Loewe, al seu torn nadó del Pigmalion teatral de Bernard Shaw (1913), està per sota del Pigmalion del 1938 amb Leslie Howard. De fet, saber que Audrey Hepburn no canta al film (la veu és de la soprano Marni Nixon) tampoc hi ajuda gaire.

La productora va imposar Hepburn en detriment de Julie Andrews que, juntament amb Rex Harrison, portava 3.000 representacions de l’obra. I així els va anar.

Aquell any, Audrey no es va emportar res i Julie, l’Oscar per Mary Poppins.