La Pantoja, en hores baixes

Ja ho advertia als anys 30 el mestre Poncela en el seu excel·lent La tournée de Dios: “Farien bé les monarquies de no refiar-se de les adhesions multitudinàries d’adhesions infrangibles.” I no ho diem amb segones, o terceres, lectures. Simplement ho constatem al veure el cas d’Isabel Pantoja, no fa tant número u del firmament artístic, la idolatrada viuda d’Espanya i ara encadenant fracassos tant professionals (les seues gales s’han reduït a la mínima expressió) com personals.

Mediaset ha manipulat tant la seua imatge pública que no hi ha Pantoja més enllà de les autòpsies mediàtiques que de tant en tant li practiquen al dipòsit de cadàvers de Don Basile. És més, l’audiència està tan acostumada al “pim, pam, pum” pantojil en mans del seu fill Kiko que quan apareix amb cara amable i llagrimosa en got talents (independentment de si són bons o no) com l’actualment defenestrat –i relegat a l’ostracisme sabatí– Top Star, no aconsegueix aixecar ni un pèl els índexs d’audiència. Potser per això al Sálvame han tornat a ella.