Mila Ximénez, com el Cid

Amb motiu de la seua mort vam escriure que Mila Ximénez havia mort el dia que, precisament, no s’emetia Sálvame, el programa amb què la seua popularitat va assolir el màxim nivell. Tanmateix, he d’aclarir que, sent cert, Mediaset va tenir reflexos. Va passar la prèvia de l’Espanya-Eslovàquia (motiu que havia estat la causa del seu descans) a Cuatro i, fins a les sis de la tarda, hora de l’inici del partit a Telecinco, va emetre dos hores d’un emotiu especial a la companya traspassada com a conseqüència d’un càncer de pulmó. No va faltar-hi ningú. Bé, sí, Kiko Matamoros, molt a contracor perquè era a l’hospital convalescent del seu (pen)últim retoc estètic. En termes d’audiència la decisió no hauria pogut ser més encertada. Sálvame va vorejar el 50 per cent i la prèvia del futbol, el 30. O sigui, les altres cadenes es van xarrupar els mocs. Mila Ximénez va fer com el Cid a les portes de València: vèncer després de mort, i va desmentir, amb fets irrefutables, aquella demolidora pel·lícula d’Agustín Díaz Yanes (1995): Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto.