Raffaella, l’empoderada

De Raffaella Carrà (1943-2021) sempre em van cridar l’atenció dos coses: com li aguantaven les cervicals amb els bruscos moviments en què el cap i la seua llarga cabellera rossa se n’anaven enrere, i la capacitat d’empoderament quan aquest concepte encara estava en fase embrionària. L’artista bolonyesa va veure clar, des d’un principi, que el seu èxit no passava pel cine (i menys el de Hollywood) i que l’èxit passava per la seua manera de cantar i ballar. Vetada pel Vaticà pels missatges de les seues cançons i perseguida per l’Osservatore Romano, va saber triomfar allà per on passava, especialment a Itàlia i Espanya, on els seus programes televisius eren veritables filons.

Mite eròtic durant els setanta i vuitanta i icona gai, mai va renunciar a la seua ideologia política. Va votar comunista fins a la mort i les lletres de les seues cançons van ser una bandera de l’emancipació femenina. Particularment ens agrada la que proposa allò de “para hacer bien el amor hay que venir al sur” (d’Itàlia, que no d’Espanya), i sobretot la màxima de “lo importante es que lo hagas con quien quieras tú”.