Una centenària a reivindicar

El gran problema de Matilde Fernández Vilariño (1921-2021), o la gran sort, que mai se sap, és que va pertànyer a una generació que ni sabia el que eren les xarxes socials. Mai li van caldre a aquesta professional, que ha mort recentment i que està demanant a crits una reivindicació. Matilde Vilariño. El seu nom artístic va ser una de les grans veus de la ràdio i del doblatge en aquest país. Els de la meua generació encara la recordem en els matins radiofònics dels seixanta del cap de setmana a la sèrie Matilde, Perico y Periquín de la incipient SER (ella era Periquín). Prou curiós. La seua veu aguda li oferia sempre papers infantils. Va ser la veu, per exemple, de Pablito Calvo en la seua breu però intensa carrera cinematogràfica (Marcelino, pan y vino, Mi tío Jacinto o Un ángel pasó por Brooklyn) o de l’incombustible Jaime Blanch a Jeromín. Però a més de reconèixer-la en una infinitat de pel·lícules, també la podem recordar, la meua i posteriors generacions, en productes televisius de pes com La abeja Maya, Vicky, el vikingo o Ruy, el pequeño Cid.