Caín era català

A partir d’aquella cèlebre afirmació d’Aznar, en la seua etapa de president, i ja comentada aquí mateix, en el sentit que amb Catalunya no s’havia de fer res, que ja s’esquerdaria per si sola, Toni Clapés, en el seu Versió RAC1, va portar un expert historiador perquè il·lustrés el personal sobre les lluites caïnites que han assolat el panorama català des de la nit dels temps. Va ser demolidor. La conclusió era que es prefereix que guanyi l’enemic abans que donar suport al germà.

Aquesta fixació malaltissa pel caïnisme ja forma part de la marca Catalunya (Barça inclòs) i, per anar-nos-en a l’exemple més recent, n’hi ha prou de repassar els informatius (ràdio, premsa i televisió, per descomptat) d’aquests últims dies sobre la taula de diàleg entre el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat. A la Moncloa es partien el cul del riure davant la guerra, a declaració oberta, entre ERC i Junts. I una última reflexió.

No seria millor no donar tanta llum i taquígrafs a les reunions bilaterals abans de començar i agafar exemple d’Euskadi, que les explica un cop s’han acabat?.