La (mala) deriva de Marc Ribas

Cal donar tota la raó a un col·lega de la crítica televisiva quan assenyala que TV3 “telecinqueja”. I és una pena, perquè no li cal i, a més, la seua aposta està condemnada al fracàs perquè l’audiència de la “nostra” no està per a realities (com a exemple, el fiasco de l’últim d’Anna Simon) ni mals rotllos prefabricats a l’estudi. I on més es concentra aquest error d’apreciació és en el Joc de cartes de Marc Ribas (Girona, 1976). D’un als inicis original programa de divulgació de la cuina catalana s’ha passat a un no se sap què, en què la promoció és el de menys i es prima guanyar a qualsevol preu i fent servir les (millors) pitjors males arts possibles.

En cada entrega, i encara que sembli impossible, se superen a si mateixos per anar a pitjor. Cada setmana és una osca més al seu pèssim historial. El d’aquesta setmana es va superar a si mateix amb la teòrica recerca del “millor” restaurant de l’Empordà. Va guanyar, amb les seues martingales de puntuar baix els altres, un restaurador (mai no posaré els peus al seu local), al crit de “per participar millor em quedo a casa”.