El socialitzador del tenis

Fins que Manolo Santana (1938) no es va donar a conèixer, el tenis, en aquest país, era una cosa llunyana reservada únicament a les classes més elitistes. Tanmateix, aquest madrileny que va començar d’aplegapilotes al CT Velázquez va saber socialitzar-lo de manera que, gràcies als seus èxits esportius, mai s’havien arribat a vendre tantes raquetes en aquest país. I amb l’ajuda de la televisió, en blanc i negre, el tenis es va convertir en un esport de masses que arrasava en audiències en cada eliminatòria de la Copa Davis des del RCT Barcelona i amb la narració del mestre Juan José Castillo, que va popularitzar fins a extrems increïbles el seu “entró, entró” molts anys abans de l’arribada de l’ull de falcó.

Sempre de blanc i amb raquetes de fusta, Santana va liderar una generació de tenistes inoblidables com Juan Manuel Couder, Juan Gisbert o Lis Arilla (Manolo Orantes o Pepe Higueras arribarien poc després), que va disputar la primera final, el 1965, de la Davis davant dels totpoderosos australians d’Emerson i Laver. Això i el seu triomf a Wimbledon (1966), el primer espanyol a aconseguir-ho.