Homenatge o hagiografia?

A casa ens vam conjurar per veure, no en directe perquè l’esdeveniment es va gravar dimarts, el concert Mujeres cantan a Rocío Jurado des del WiZink Center de Madrid. Després de les tres hores llargues de durada, es pot dir que musicalment parlant la cosa va tenir nivell alt, i es va demostrar, a més, que tant Tanxugueiras com Rigoberta Bandini tenen, o tenien, més raons que Chanel (dit sigui sense ofendre) per representar Espanya en una Eurovisió on Ucraïna guanyarà de sobres. Seues van ser les dos millors versions de la gala i l’Ay, mamá de la barcelonina va ser l’himne que va tancar el concert.

Dit això, també cal convenir que des del sofà ens va assaltar el dubte. Era un homenatge o una hagiografia de la más grande? Un bany de masses per a la seua filla? Una venjança? Als germans de Rocío Carrasco, via Ortega Cano, als seus propis fills i a la resta de la família ni se’ls va esmentar. Clar, el festival el va organitzar Rociíto amb La Fábrica de la Tele, productora del seu documental dramatitzat.

I dels presentadors, millor no parlar-ne. En alguns moments van ser vergonyants.