Què li passava a Milá?

Reconec que, per moments, a casa ens vam alarmar assistint als despropòsits protagonitzats per Mercedes Milá al llarg de la seua presentació al concert Mujeres cantan a Rocío Jurado. Vam reviure aquella altra angoixa (i Déu vulgui que estiguem equivocats) que ens va provocar el gran Alfredo Landa als Goya quan va pujar a l’escenari a recollir el seu capgròs d’honor. Dubtes, lapsus, no saber què dir i haver de recórrer a llegir el guió, escrit en paper, van confirmar que aquesta no era la seua nit. I encara rai que Isabel Jiménez, la seua companya, li va cobrir les espatlles. Però encara n’hi va haver més. Declaracions com que “m’agradaven els acudits de marietes, i a Andalusia més” (en el Dia Internacional de la Dona?), preguntar-li a una de les cantants de quin color portava les calces i fent que les ensenyés, palpar-li els pits a una altra per calcular la seua talla de sostenidor o jugar amb un Satisfyer qüestionant-se si les dones del públic el feien servir... Res d’això és acceptable. Si en comptes d’ella, el mateix ho fa un presentador masculí, no hauria acabat el concert.